HISTÒRIA
Conèixer la canònica de Lluçà

L’any 2000 el conjunt arquitectònic de Santa Maria de Lluçà fou declarat “Bé cultural d’interès nacional en la categoria de monument històric”.

Fundació

El 21 de juny de l’any 905 el bisbe de Vic Idalguer consagrà l’església de Santa Maria de Lluçà, que havia estat edificada pel baró il·lustre Vinanza, prevere. La nova església fou dotada amb béns i ornaments pel mateix prevere, pels feligresos que cediren al temple cases i terres, i també pel bisbe Idalguer, que la dotà amb delmes, primícies i altres serveis religiosos de diverses esglésies de la contrada. Amb aquest acte es restaurava el culte en un lloc on ja n’hi havia hagut anteriorment, tot i que no se’n tenen notícies precises.

En l’acta de consagració de Santa Maria s’indica que l’església es troba “ad radices castri de Lussano“. És la primera notícia que tenim de l’existència del castell de Lluçà, nucli d’un extens terme que configurà una important entitat històrica del Lluçanès. Santa Maria de Lluçà era la principal parròquia del terme, i al seu entorn -sobretot a partir de la fundació en aquesta església del monestir agustinià en el s.XII– s’hi vinculà una xarxa d’esglésies que depenien d’ella i que es trobaven sota la jurisdicció del castell. Aviat es convertí també en un santuari Marià, visitat per feligresos de tota la comarca.

En l’acta de consagració que ja hem citat, el bisbe Idalguer dóna a l’església de Santa Maria els delmes, primícies i els altres serveis religiosos de les esglésies de Sant Pere de Torroella o del Grau, Santa Eulàlia de Puig-oriol, Sant Agustí del Lluçanès i Sant Martí d’Albars -aquesta darrera amb el seu sacerdot-, totes elles del terme del castell de Lluçà. No apareixen en l’acta de consagració les esglésies de Sant Cristòfol de Borrassers i Sant Climent de la Riba, que es vincularen a l’església de Santa Maria anys més tard, ni tampoc l’església de Sant Vicenç, capella del castell de Lluçà, que no apareix documentada fins a l’any 988. Vers el s.XII les esglésies de Sant Pere del Grau, Sant Agustí del Lluçanès i Sant Martí d’Albars es desvincularen de Santa Maria, passant a ser parròquies independents. L’església de Lluçà, però, es reservà el dret de presentar rector a les esglésies de Sant Martí i Sant Agustí.

Un monestir canonical

En aquesta situació es trobava la parròquia de Lluçà quan a mitjan segle XII es fundà en l’església de Santa Maria un monestir canonical. No se sap la data exacta de la fundació; el primer document que parla d’una comunitat de canonges jurídicament constituïda data de l’any 1168. Aquest any la comunitat tenia un prior Pere de Sagàs-i 4 canonges. Anterior a aquest any, un document de 1154 dóna a entendre que o bé ja estava fundada la canònica, o bé ja estava prevista la seva fundació.

No és clar qui foren els instigadors de la fundació de la canònica, si els bisbes de Vic o els senyors de Lluçà. En tot cas, aquests darrers la recolzaren, i al llarg del temps en foren els principals benefactors. Entre 1189 i 1192 es constata de forma clara que el monestir es regeix per la regla de Sant Agustí. El mateix 1192 la canònica lluçanesa firmà un pacte de confraternitat amb el poderós monestir agustinià de Santa Maria de l’Estany, pacte que buscava la consolidació del monestir de Lluçà.

Temps d'esplendor
Durant el s.XIII el monestir anà prosperant, ampliant el seu patrimoni pel Lluçanès i terres veïnes, afavorit per les deixes dels senyors de Lluçà i per altres famílies de masos importants. A finals del s.XIII el monestir es trobava en els moments de màxima esplendor. Formaven la comunitat, a més del prior, 6 canonges, 4 sacerdots beneficiats i un grup de deodonats. La canònica era responsable de l’església de Santa Maria, de les sufragànies de Santa Eulàlia de Puig-oriol, Sant Cristòfol de Borrassers, Sant Climent de la Riba i de la capella de Sant Quirze de Tordelespar. Sant Pere del Grau, que s’havia separat de Lluçà convertint-se en parròquia independent, esdevingué de nou sufragània de Santa Maria al s.XIV, si no abans, a causa de l’empobriment de la zona en aquesta època.
Època de crisi

El monestir de Lluçà tampoc escapà de la forta crisi característica de la primera meitat del s.XIV. En el monestir la crisi es veié agreujada amb el mal govern del prior Bernat en els anys 1331-1347, un període al final del qual sols quedaren en la comunitat dos canonges i tres beneficiats. S’havia iniciat una decadència que ja no tindria aturador.

Els terratrèmols que afectaren el país en la primera meitat del s.XV i una sèrie de priors comendataris, que no residien al monestir, acabaren per donar el cop definitiu a la canònica, que a mitjan segle XV tenia una comunitat formada pel prior, tres canonges, un sagristà i un benefici sense beneficiat.

A principi del s.XVI la canònica havia deixat pràcticament d’existir. Les visites pastorals realitzades el s.XVI parlen de ruïna i deixadesa. L’1 de setembre de 1592 el papa Climent VIII suprimí totes les canòniques agustinianes de Catalunya, i Santa Maria de Lluçà quedà secularitzada. Es decretà que el priorat s’unís al capítol de canonges de Barcelona, i aquest decidí destinar els béns de Lluçà a la Casa de Caritat, de la qual es mantenien els canonges. Aquesta unió es féu efectiva amb un decret del papa Pau V del 24 de setembre de 1609, a la mort del darrer prior de Lluçà, Dumas de Josa. Els canonges s’endugueren a Barcelona bona part de l’arxiu del monestir, on encara es conserva. La resta de l’arxiu es quedà a Santa Maria.

Des d’aquest moment el capítol barceloní administrà la parròquia i els béns del monestir secularitzat, i es cuidà de pagar un sacerdot, que amb el títol de “vicari perpetu” atenia les esglésies de Lluçà, realitzant les funcions de rector. Les esglésies de la parròquia de Lluçà eren en aquests moments Santa Eulàlia de Puig-oriol, Sant Cristòfol de Borrassers, Sant Climent de la Riba, Sant Quirze de Tordelespar i Sant Pere del Grau. Tot el terme reunia uns 20 focs. A 1760 es concedí, des de Roma, l’assignació d’un segon sacerdot a Lluçà, com a conseqüència d’un plet interposat pel vicari perpetu demanant un sacerdot més per la dificultat que suposava atendre des de Lluçà la creixent feligresia de Puig-oriol, indret on s’havia anat formant un nucli de població des de principis del s.XVIII. El nou vicari cuidava de Puig-oriol i també de Sant Cristòfol de Borrassers. Santa Eulàlia passà a tenir certs atributs parroquials, tot i seguir vinculada a Santa Maria.
Tot i l’aparició d’aquest creixent nucli de població en l’indret de Puig-oriol, durant el s.XVIII el terme de Lluçà perdé habitants, un fet curiós, ja que aquest període es caracteritza a tot el Lluçanès per un fort increment de població que en diversos termes porta a duplicar el nombre d’habitants. Lluçà tenia 401 habitants l’any 1717, i a 1787 la xifra s’hi havia reduït a 352.

La parròquia rural

El Concordat entre la Santa Seu i el govern espanyol, realitzat l’any 1851, desvinculà de la tutela de la canònica barcelonina l’església de Santa Maria de Lluçà -afectada pocs anys abans per les desamortitzacions de la primera meitat del s.XIX-, la qual es convertí en una senzilla parròquia rural, amb categoria de 1r ascens. També fou fruit del Concordat el nou arranjament parroquial que es realitzà en la segona meitat del s.XIX en totes les diòcesis de l’estat. Al bisbat de Vic l’arranjament tingué una important incidència en la parròquia de Lluçà, ja que convertí en parròquia independent a la fins al moment sufragània Santa Eulàlia de Puig-oriol. A aquesta nova parròquia se li assignà dins el seu terme i sota la seva custòdia la capella de Sant Cristòfol de Borrassers. La creixent feligresia de Puig-oriol i la distància fins a la parroquial de Santa Maria foren els arguments que portaren a l’erecció de la nova parròquia. L’any 1864, quan es redactà l’expedient, Puig-oriol -amb 525 feligresos- ja tenia més població que la parròquia de Lluçà, que censava 400 habitants, tots ells vivint en masies disseminades pel terme.
La parròquia de Santa Maria veié, doncs, considerablement reduït el seu terme. Conservà, però, la capella de Sant Climent de la Riba, convertida en ajuda parroquial de Lluçà, i la capella de Tordelespar, vinculada al mas de la Tor. L’altra capella que es trobava vinculada a Lluçà, Sant Pere del Grau, fou adscrita al terme de la parròquia de Prats de Lluçanès. Aquestes modificacions entraren en vigor l’any 1878.

Del s.XX a l'actualitat

L’any 1892 la parròquia de Santa Maria tenia un rector i un coadjutor, que vivia a Sant Climent de la Riba des de 1888 en una casa rectoral construïda pels parroquians. Hi havia en aquests moments 225 feligresos, que vivien en uns 40 masos dispersos pel terme. Sant Climent en censava uns 70, que vivien en dotze masies. La principal ocupació de la població era l’agricultura; Puig-oriol era l’únic nucli de cases agrupades del municipi, i allí es trobaven les escoles de nens i nenes pels feligresos de Lluçà i Puig-oriol. La població de la parròquia, com a tot el Lluçanès, havia disminuït de forma notable durant la segona meitat del s.XIX.

Amb la guerra civil de 1936-39 quedà malmès l’interior del temple, però l’edifici no sofrí danys de consideració. La rehabilitació de l’església després de la guerra anà paral·lela a la revitalització de Lluçà com a centre històric, amb fets importants com la descoberta de pintures murals gòtiques i la restauració arquitectònica del temple feta en diverses campanyes i inaugurada amb festes solemnes l’any 1972.

Aquesta vitalitat arquitectònica i artística de Lluçà, però, no anà acompanyada d’una vitalitat “social” en la parròquia. Des de mitjans de segle s’inicià un procés d’abandonament de masies i de pèrdua de població que encara avui no s’ha aturat. A 1942 es comptabilitzaven 275 feligresos en la parròquia -Sant Climent inclòs-, i a 1969 la xifra ja s’havia reduït a 150 parroquians. Avui se’n compten una cinquantena. L’any 1966 el rector de Lluçà passà a tenir cura de les parròquies de Puig-oriol i Salselles -aquesta última vinculada des de temps enrere a la primera-, relació que encara avui es manté.

L’any 2000 el conjunt arquitectònic de Santa Maria de Lluçà fou declarat “Bé cultural d’interès nacional en la categoria de monument històric“.