CASTELL DE LLUÇÀ

El castell de Lluçà, que s’aixecava al cim del turó, es troba avui molt enrunat. Sols queda dempeus un pany de mur, al costat de tramuntana, i poques restes més que permeten endevinar el perímetre del castell, algunes de les seves sales, i d’altres elements que el configuraven.

Tenia una demarcació que abraçava els territoris avui inclosos en els municipis de Lluçà, Perafita, Sant Agustí de Lluçanès i en part dels de Prats i Sant Boi. Fou l’origen d’un important llinatge que al llarg dels segles s’anà emparentant amb les principals famílies del país. Fou un Lluçà en Berenguer Seniofred, bisbe de Vic i arquebisbe de Tarragona a finals del segle XI.

Amb la unió dels termes dels castells d’Olost i Lluçà, duta a terme per Ramon de Peguera l’any 1376, es formà la Baronia del Lluçanès que, sota el domini dels Peguera, abastava pràcticament tot el Lluçanès actual, tret de parròquies perifèriques i del terme de Tornamira. Ben aviat els súbdits de la Baronia volgueren redimir-se del seu senyor per passar a ser una sotsvegueria sota domini reial. S’iniciaren llargs litigis entre els senyors de la Baronia i els homes del Lluçanès; no obstant això, la disminució de la població, l’empobriment de la contrada i el desinterès dels monarques féu continuar els homes del Lluçanès sota els senyors de la Baronia fins a principis del s.XVII, quan Francesc d’Agulló i Pinós vengué l’any 1616 la Baronia al rei i a la universitat de prohoms del Lluçanès, constituint-se immediatament la sotsvegueria. Un segle més tard, l’any 1716 el Decret de Nova Planta desféu la sotsvegueria, que quedà íntegrament inclosa en el corregiment de Manresa.

CAPELLA DE SANT VICENÇ DE LLUÇÀ

La capella de Sant Vicenç del Castell de Lluçà està situada al costat del clos del castell, en un turó sobre l’església de Santa Maria. És un dels pocs exemplars de capella romànica de planta circular existents a Catalunya. Fou construïda per a exercir de capella del castell, però es devia edificar anys més tard que aquest, car no apareix en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria, l’any 905. La primera notícia que tenim de Sant Vicenç es troba l’any 988, quan sobre el seu altar es jurà el testament sagramental de Sunifred I, senyor del castell.
Sant Vicenç no degué passar de capella castellera. A 1236 es documenta per primera vegada l’existència d’un sacerdot beneficiat encarregat del culte de l’església. Al s.XIV el seu benefici es traslladà a l’església de Santa Maria, essent unit a l’altar de Santa Magdalena. El canonge d’aquest altar tenia cura de la capella del castell. Amb la decadència del castell i de la canònica s’acabà el culte a Sant Vicenç; a 1685 la capella ja no era apte per al culte, tot i que encara conservava un retaule dedicat al seu patró. La seva peculiar constitució arquitectònica ha permès que, malgrat els segles d’abandonament, arribés dempeus fins als nostres dies. A 1987 s’iniciaren les obres de restauració, en les quals es consolidà el temple i es construí una nova teulada, que havia desaparegut.
La capella original del s.X fou substituïda a finals del s.XI o en la primera meitat del s.XII per l’exemplar romànic que ha arribat als nostres dies. Es tracta d’un edifici de planta circular, amb un segment rectilini al cantó de llevant on s’obre un absis semicircular. La nau és recoberta amb una cúpula circular, amb la coberta exterior avui completament restaurada. El portal es troba a ponent, obert formant un arc de mig punt. Un element arquitectònic que ha portat conflictes de datació és el canvi d’aparell que s’aprecia un xic més amunt de la meitat de l’alçada de l’església. Sembla que l’opinió més acceptada és la que defensa que aquest canvi d’aparell és més aviat degut a una represa de l’obra, que no pas a dues etapes diferents de construcció molt distanciades en el temps.

SANT CLIMENT DE LA RIBA

La capella de Sant Climent de la Riba no apareix citada en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Lluçà. Haurem d’esperar un segle per a trobar-la documentada: l’alou de Sant Climent de la Riba forma part del dot que Guisla de Lluçà, morta l’any 1026, aporta al seu matrimoni amb el vescomte Bernat I de Conflent. Sant Climent passà després al fill de Guisla, Sant Armengol, bisbe d’Urgell, i l’any 1037 el comprà Sunifred II de Lluçà. La capella i l’alou romangueren en mans dels Lluçà fins a mitjan segle XII; en aquesta època la donaren a la canònica del monestir de Lluçà, del qual Sant Climent passà a ser-ne sufragània, una relació que continuà després de la secularització de la canònica agustiniana, a 1592, i que s’ha perllongat fins als nostres dies.
El nou pla parroquial, elaborat en la segona meitat del s.XIX, tenia la intenció de convertir Sant Climent en parròquia independent, sempre que se li afegís en la seva demarcació algunes cases de parròquies del bisbat de Solsona. Mentre aquest fet no es produís -i no es produí mai, Sant Climent s’erigia en ajuda parroquial de la parròquia de Santa Maria de Lluçà. El fet de convertir-se en ajuda li representà una revitalització: el 1869 la visita pastoral recomana examinar la volta de l’església,que estava esquerdada; el 1885 la restauració de la capella es portava a bon ritme. A 1888 s’acabà la construcció de la casa rectoral, i el coadjutor que se li havia assignat hi anà a viure. El seu terme tenia 12 cases, on vivien uns 70 feligresos. Assistien a missa, a més, feligresos d’altres parròquies veïnes, als quals els era més avinent anar a Sant Climent.
A mitjan s.XX el terme de Sant Climent havia començat a despoblar-se. Mn. Ramon Bonet, que també tenia cura de la parròquia de Salselles, fou l’últim sacerdot que hi residí. Des de 1945 n’és responsable el rector de Lluçà.
A 1960 restaven a Sant Climent uns 29 feligresos. La casa rectoral s’estava enrunant, i fou venuda a particulars l’any 1962. Un any més tard cessà el culte mensual per culpa de l’esquerda que presentava la volta del temple, i vers 1988 aquesta s’ensorrà. Actualment el terme es troba despoblat i en la capella, ensorrada, no hi ha culte.
El temple romànic que fou Sant Climent, edificat a principis del s.XI, s’anà modificant amb el temps, i avui sols és possible de trobar-ne restes originals en alguns fragments de mur. El resultat de les modificacions ha estat una senzilla capella d’una sola nau, acabada en un presbiteri i amb una sagristia afegida a la dreta de la capçalera. En la façana, coronada per un campanar d’espadanya, un portal arrodonit i adovellat dóna l’entrada al temple.

MARE DE DÉU DE LA CONCEPCIÓ
La capella de la Mare de Déu de la Concepció, en el mas de Vilartimó, es troba dins el terme que corresponia a la sufragània Sant Climent de la Riba. La capella, adossada al mas, té una inscripció en la llinda on diu que fou edificada per Pere Vilartimó l’any 1842. És un petit edifici rectangular, amb coberta a dos vessants i un fi campanar d’espadanya, en no massa bon estat, que corona la façana.

LINKS OF INTEREST