L’església parroquial de Santa Maria de Lluçà fou consagrada l’any 905. Havia estat construïda, tal com diu l’acta de consagració, pel prevere Vinanza, i així es restituí el culte en un lloc on ja n’hi havia hagut anteriorment.
El temple, situat sota el castell de Lluçà, estava format per una nau amb un petit creuer, en el qual hi havia un absis central i una absidiola a cada extrem. La capçalera estava rodejada per sepultures antropomorfes. Aquesta església desaparegué a finals del s.XII, al ser substituïda per un nou temple, més gran, que, si bé amb moltes modificacions, és el que ha arribat als nostres dies. Hom parla de 1170-1190 com a possibles dates de la construcció de l’església, per la gran quantitat de deixes que es fan a Lluçà en aquest periode. Fou originalment construït amb una estructura similar a l’anterior, amb una nau, creuer i tres absis. No es coneix com era el campanar, perquè desaparegué posteriorment. És probable que els tres altars fossin originalment dedicats a l’Assumpció de Maria, Sant Joan i Sant Miquel. A 1270 ja hi havia altres altars, com els de Sant Agustí i el de Santa Magdalena, al qual se li afegí vers el s.XIV l’advocació i el benefici de l’altar de Sant Vicenç, que hi fou traslladat de la capella rodona del castell de Lluçà, que tenia aquesta advocació.
Poques modificacions s’hi realitzaren fins al s.XV, quan els terratrèmols dels anys 1428 i 1448 -que afectaren fortament Catalunya- ensorraren la volta de l’església, el campanar i bona part de les edificacions monàstiques. Les obres de reparació s’iniciaren refent la volta de l’església; la construcció del campanar vingué més tard, en un periode entre 1581 i 1661; fou construït en estil barroc, amb planta cuadrada i tres pisos, l’últim amb quatre finestrals per a les campanes, i acabat en terrat, amb una barana de ferro fos. Al s.XVIII es reféu la façana, possiblement vers 1661, conservant la ferramenta romànica de la porta malgrat haver modificat el portal. També en aquest segle es construí la sagristia, s’arrebossà l’interior de l’església i es buidaren en el mur fornícules per a altars laterals. Vers 1765 es mutilà l’absidiola esquerra per a construir la capella del Santíssim Sagrament, al costat del campanar, i es decorà l’interior del temple amb motllures de guix, seguint l’estil barroc.
A 1936, amb la guerra civil, desaparegueren els cinc altars que hi havia dins el temple: l’altar major, el del Santíssim Sagrament, el de Sant Isidre, el de Sant Joan i el de Nostra Senyora del Roser, així com tots els retaules. També desaparegué la imatge de la Mare de Déu de Lluçà, una talla de fusta del s.XIII que centrava la devoció mariana dels feligresos. Al reparar-se el temple es posà al descobert el primitiu aparell romànic sota les decoracions de guix.
Al Museu Episcopal de Vic es conserven dues obres d’art procedents de l’església de Santa Maria: una creu d’altar, de la segona meitat del s.XIII, amb la imatge del crucificat pintada directament sobre la fusta de suport, d’estil ja gòtic, i un revestiment d’altar. El revestiment està format per una taula frontal i dos laterals, pintats en la segona meitat del s.XIII. Els motius de la decoració son marians, amb una imatge de la Mare de Déu en el centre del frontal, i amb temes relatius a la seva vida pintats al voltant de la imatge i també en els dos laterals. Sembla que el frontal no és pintat per la mateixa persona que pintà els laterals, o en tot cas l’artista experimentà una forta evolució pictòrica entre obra i obra. Totes aquestes peces conservades al museu tenen una reproducció instal.lada en l’església de Santa Maria.

Romànic
Anònim

Majestat de Santa Maria deLluçà

Tallers de Vic
Segona meitat del segle XII
Fusta d’alba policromada
Crist (86 x 83,5 x 17 cm); creu (149 x 109,5 x 2,8 cm)

Aquesta Majestat és una de les primeres obres d’art que va entrar a formar part del fons del Museu Episcopal i es va mostrar al costat dels frontals romànics provinents del Bisbat de Vic a l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888. La figura de Crist apareix vestida amb la túnica de color blau, i amb els ulls oberts amb una actitud serena sense sofriment, pròpia de la iconografia del Crist en Majestat desenvolupada a Catalunya a partir de la segona meitat del segle XII. Aquesta iconografia representa el símbol de Jesucrist triomfant sobre la mort. La creu, conservada fragmentàriament, porta la inscripció llatina «Jesús Natzarè rei dels jueus» a la part frontal, i al revers s’hi representa la figura de l’anyell de Déu i el símbol apocalíptic del bou de sant Lluc

Romànic
Mestre de Lluçà

Altar de Santa Maria de Lluçà

Tallers de Vic

Segon quart del segle XIII
Pintura al tremp sobre fusta d’alba
104,5 x 178,5 x 6 cm (frontal); 102 x 107,5 x 6,5 cm (lateral); 101,5 x 107 x 6,5 cm (lateral)

El corrent italobizantí arribat a Catalunya als voltants de l’any 1200 es va desenvolupar al nostre país fins a mitjan segle XIII, i té en l’altar de Lluçà l’exemple més significatiu del període final d’aquest estil. A diferència de les obres conservades del primer període d’aquest corrent, a l’altar de Lluçà hi apareix una escena iconogràfica nova. Es tracta de la coronació de la Mare de Déu, molt utilitzada en aquests mateixos anys pel nou art gòtic francès. La gran qualitat artística d’aquesta obra ha permès individualitzar la figura d’un mestre anònim amb una personalitat definida amb el qual s’ha relacionat el frontal de Santa Magdalena de Solanllong (Ripollès), i dintre del seu cercle les magnífiques pintures murals de l’església de Sant Pau de Casserres, conservades al Museu Diocesà de Solsona. El frontal d’altar està presidit per la figura de la Mare de Déu amb l’Infant, d’acord amb l’advocació de l’antic monestir marià de Santa Maria de Lluçà d’on prové l’altar. La mare porta a la mà dreta la poma de l’arbre del Paradís, símbol de Maria com a nova Eva, la qual amb el seu fill va redimir la humanitat del pecat original. Quatre àngels amb els noms dels evangelistes –Mateu, Joan, Marc i Lluc– sostenen la representació estelada del firmament amb el sol i la lluna, símbol de l’eternitat. Als quatre compartiments del frontal hi ha les escenes de l’Anunciació, la Visitació, l’Adoració dels mags i la fugida a Egipte. En un dels laterals hi ha l’escena abans esmentada de Jesús coronant la Mare de Déu amb la inscripció «Regina Celorum», i a l’altre lateral l’escena de la Verge envoltada dels set dons de l’Esperit Sant acompanyada de l’apòstol Joan.

Romànic
Anònim

Marededéu de Santa Maria de Lluçà

Tallers de Vic
Segona meitat del segle XII
Fusta de noguera amb restes de policromia
96 x 35 x 35 cm

A Catalunya la veneració a la Mare de Déu es va estendre d’una manera molt generalitzada a partir de la segona meitat del segle XII gràcies en gran part a la devoció popular i a la gran difusió que en van fer els monjos del Cister. Les marededéus romàniques més antigues, com aquesta del monestir de Lluçà, són representades seguint el model iconogràfic d’origen bizantí conegut amb el nom de «Maiestas Mariae» o «Sedes Sapientiae» (Tron de la Sabiduria). Segons aquest model iconogràfic la figura de la Verge fa bàsicament de tron de l’infant Jesús, avui perdut, el qual originàriament estava situat al bell mig de la falda de la Mare. Les grans dimensions d’aquesta talla responen al fet de provenir d’un monestir marià, en aquest cas el de Santa Maria de Lluçà, en el qual vers l’any 1160 es va constituir una canònica agustiniana, data que podria coincidir amb el moment de la realització d’aquesta escultura.